És hora de dir adéu!

Aquesta és l'última entrada del blog de Filosofia. Amb aquesta assignatura he après coses que no sabia i el blog ha sigut una manera entretinguda de fer deures i entregar feines.

Gràcies per tot el que ens has ensenyat i ajudat!

Activitat 26: Text de l'utilitarisme de Mill

- Idees principals: L'autor parla sobre el plaer o diu que les persones més ignorants arriben a la felicitat complex, mentre que els més intel·ligents mai es conformen amb la felicitat que tenen, sempre volen superar-se.

- Títol: La infelicitat del més savi.

- Anàlisi: L'autor comença explicant que aquell éss

er superior no és més feliç que l'ésser inferior. Aquells que tenen una capacitat baixa per gaudir, són aquells que satisfaran tots els seus plaers, ja que es conformen amb poc. Mentre que una persona intel·ligent o un savi mai haurà satisfet els seus plaers perquè mai es conformen amb la felicitat a la qual han arribat, i sempre s'intenten superar per arribar més alt.

Com a conlusió l'autor diu que és millor ser un home insatisfet que un porc satisfet, és millor ser Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet. Amb això vol dir que no ens hem de conformar amb els plaers instantanis, ja que moltes coses només produeixen això i a vegades per aconseguir la màxima felicitat ens hem de sacrificar.

Per tant, l'autor dóna més importància a la qualitat dels plaers, que a la quantitat.

- Comparació: Tot i que Mill i Bentham són utilitaristes, tenen algunes diferències. Per a Bentham és més important la quantitat dels plaers i per a Mill la qualitat. Bentham diu que els interessos personals coincideixen amb els socials, mentre que Mill pensa el contrari.

Power Point: La moral kantiana

La moral kantiana

View more presentations from Pilar Garcia Martinez.

Activitat 25: Diferències entre Kant i Aristòtil

- Mentre que Aristòtil defensa una ètica teleològica (basada en el fi), Kant defensa una ètica formal (no hem d'utilitzar als altres com a mitjans per aconseguir un fi, sino que l'hem d'utilitzar com a fi).

- L'ètica de Kant és formal, autònoma, amb imperatius categòrics i no prové de l'experiència, mentre que la d'Aristòtil és el contrari: heterònoma, material, amb imperatius hipotètics i prové de l'experiència.

- Kant defensa que no podem arribar a l'essència de les coses i Aristòtil diu que sí.

Activitat 24: Text 107 Hume

Sobre el sentiment moral

- Idees principals: En aquest text sobre la moral l'autor fa una distinció entre aquelles accions que són estimables i censurables i afirma que la moral està determinada pel sentiment.

- Títol: El sentiment com a distinció

- Anàlisi: L'autor defensa la seva teoria de la moral, diu que aquesta està determinada i podem diferenciar entre accions bones i dolentes. Per tant repel·lem les coses que no ens agraden i aprovem les que ens agraden. Els filòsofs anteriors a ell defensaven que la moral estava determinada per la raó i havien de seguir la regla que distingia entre les accions bones i dolentes. Per tant, Hume critica questa posició de la moral, tot defensant que la moral es basa en els sentiments, emocions...

- Comparació: Podem comparar la teoria de la moral de Hume amb la de Kant. Hume deia que la moral es basava en els sentiments, mentre que Kant deia que hem d'actuar segons el deure moral.

Activitat 23: Text de l'Abstract

- Idees principals: En aquest texto l'autor diu , basant-se en l'experiència, que no sempre coincideixen els fets del passat i el futur, però que hi ha una certa semblança. A més, parla de la relació causa i efecte, però parlant de coneixements probables i no certs.

- Títol: Probabilitat i costums.

- Anàlisi: En aquest fragment de l'Abstract, Hume explica que

tothom pensa que el que hagi passat al passat passarà igual al futur. L'autor creu que la natura pot canviar amb el pas del temps, per tant el futur pot ser diferent del passat tot i que són semblants. Per això hi ha una conformitat entre futur i passat, i aquesta conformitat és una qüestió de fet, necessita l'experiència per arribar al coneixement. No podem demostrar la certesa o la falsedat d'aquesta teoria, ja que estem determinats pel costum, per això parlem de coneixements probables.

Seguidament l'autor posa l'exemple de les dues boles de billar. Hi ha una bola en moviment que es dirigeix cap a una altra que està en repòs. La que està quita se suposa que es mourà qual sigui tocada per la bola en moviment. Això ho sabem perquè en el passat s'ha p

roduït aquest efecte d'aquesta causa. Hume diu que no podem conèixer amb certesa el que passarà al futur, per tant, no ho podrem saber a través de la raó i no parlarem de coneixement cert, sino probable.

- Comparació: Aquesta teoria de Hume es podría comparar amb la de Plató. Hume fa aquesta relació de causea-efecte entre dos coses que són del mateix tipus (dues boles de billar), en canvi Plató feia aquesta relació entre dues coses diferets (idees i coses).

També podem comparar aquest autor amb Descartes. Descartes afirmava que la relació causa-efecte estava comprovada per la raó, per tant proporcionava un coneixement cert, en canvi Hume deia que aquesta relació estava comprovada a través de l'experiència.

Activitat 22: Text 4 de Hume

Relacions d'idees i qüestions de fet

- Idees principals: L'autor parla sobre dos tipus d'enunciats: les relacions d'idees i les qüestions de fet. Els primers depenen de la raó i els altres de l'experiència.

- Títol: Enunciats basats en la raó i en l'experiència.

- Anàlisi: Hume en aquest fragment de l'Investigació sobre l'enteniment humà parla sobre les relacions d'idees i les qüestions de fet. Comença parlant de les relacions d'idees, són aquells enunciats que pertanyen a la Geometria, Àlgebra i Aritmètica. Per tant, és aquell coneixement que prové de la raó, són veritats "a priori". L'autor posa un exemple perquè sigui més entenedor: "tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta". Per això aquestes proposicions són necessàries, són així i no poden ser d'una altra manera.

Tot i que Hume és un filòsof empirista, defensa que aquests enunciats que no segueixen el criteri empirista són enunciats necessaris.

Pel que fa a les qüestions de fet, es diferencien de l'anterior atés que aquest coneixement és "a posteriori". També posa un exemple: "que el sol no sortirà demà no és una proposició menys intel·ligible ni implica més contradicció que l'afirmació que sortirà". Ja que no tenim cap certesa que el sol demà torni a sortir, però és probable, ja que en el passat a sortit. Per això no podem demostrar la falsedat de les qüestions de fet, només poden parlar de probabilitat.

- Comparació: Hume té diverses semblances amb Leibniz. Podríem identificar les relacions d'idees de Hume amb les veritats de raó de Leibniz, i les qüestions de fet amb les veritats de fet.

Per veure gràficament les semblances que mantenen aquests dos autors cliqueu en el link.

Activitat 21: Fragment de l'Abstract

Identitat personal

- Idees principals: En aquest text Hume critica a Descartes, ja que l'autor racionalista defensa el paradigma de la consciència (idea de jo). David Hume ens presenta la seva teoria de les impressions i idees rebutjant la idea catesiana del jo.

- Títol del text: El jo empirista

- Anàlisi: En aquest fragment Hume exposa la seva teoria empirista i critica l'autor racionalista Descartes. Hume en el text defensa que podem arribar al coneixement a través de l'experiència, de les impressions, i creu que les idees són còpies de les impressions. L'autor també parla de la substància i critica aquesta idea, ja que defensa que la substància és una col·lecció d'idees simples unides per la imagonació.

Finalment parla sobre els cossos, posant l'exemple del préssec. Explica que aquesta fruita únicament és la idea d'una figura, d'un color... Per tant, és la idea de percepcions particulars.

- Comparació: Hume era un filòsof empirista per tant podem comparar la seva teoria amb la de Plató.

La teoria de Plató i Hume eren contràries, ja que Plató deia que les coses provenien de les idees, i Hume al revés, que les idees mostraven les coses o impressions.
També podriém comparar-la amb la teoria de Descartes (racionalisme), ja que aquest filòsof defensava que aquells coneixements que provenien dels sentits no eren fiables.

Activitat 20: Text núm. 3 de Descartes

Distinció entre el somni i la vigília: Meditacions metafísiques, 1a.

- Idees principals: En aquest text l'autor parla dels sentits i els somnis. Diu que els sentits el poden enganyar i que més d'un cop ho han fet, mentre que a vegades no sap distingir entre els somnis i la realitat.

- Títol del text: Confusió dels somnis.

- Anàlisi del text: Aquest text pertany a les Meditacions metafísiques, 1a. L'autor comença parlant que ell sempre havia cregut que alguna cosa era certa sempre que ho veia gràcies als sentits, però aquests més d'un cop l'han enganyat, per tant no pot confiar en aquell que li ha enganyat un cop. Es pregunta que si es veritat que ells està a casa seva al costat del foc amb una bata o si ho està somiant, ja que molts cops quan dorm no distingeix entre la realitat i el somni.
En aquest text l'autor mostra part de la seva teoria, ja que posa en dubte els sentits i la realitat. Ja que no es refia de l'experiència sensible, i també dubta dels somnis, ja que el que viu cada dia pensa que pot ser un somni.

- Comparació: Aquest autor és racionalista, per tant creu que pot arribar als coneixements vertaders a través de la raó. El podriem comparar amb qualsevol autor empirista, ja que aquests creuen que podem arribar als coneixements vertaders per mitjà dels sentits.

Activitat 19: És el nostre món el millor dels mons possibles?

Jo crec que aquest món podria ser millor del que és, ja que passen molts fets dolents. Déu va escollir aquest món entre diverses possibilitats. Si va escollir aquest va ser perquè creia que era el més perfecte i els èssers d'aquest món també. Però si Déu és bo i perfecte i vol el bé per a tothom, no entenc com deixa que passinn coses dolentes en el món que ell ha creat. La majoria de persones que ha creat són bones, però hi ha d'altres persones dolentes, com els diferents dictadors que han existit al llarg de la història. Si Déu vol el bé per a tots, no entenc com podem haver-hi tantes malalties ni perquè molta gent mor a causa d'aquestes. Perquè si Déu és el creador del món en el que vivim podria evitar-ho.
També cal dir, que tot i que no cregui que aquest sigui el millor dels mons, tampoc coneixem cap altre, i a més si existís un altre podria ser pitjor que aquest. Per tant, jo penso que tot i que cregui tot això no em puc queixar, perquè no pateixo cap malaltia, ni tampoc estem sota el mandat d'un dictador.




Aquest és un video dedicat al desastre d'Haití, per tant al món no passen només cosses bones, encara que moltíssima gent va ajudar.

Activitat 18: Text núm 8 de Descartes

Relació entre ment i cos: Meditacions metafísiques, 6a.

- Idees principals: En aquest text l'autor arriba a la conclusió que és una cosa pensant. També parla de l'ànima i el cos, on diu que l'ànima pot existir encara que el cos no existeixi.


- Títol del text: Dualisme del cos i l'ànima.

- Anàlisi del text: En aquest text l'autor ciu que la seva ment percep idees de manera clara i distinta, ja que són diferents entre elles i perquè les pot ditingir clarament. Ell és conscient de la seva existència i diu que únicament és una cosa pensant, per tant, no té extensió sinó que té pensament. El seu cos si que és extens. Per tant diu que el seu cos està separat de la seva ànima, i l'ànima pot viure encara que el cos deixi d'existir.

L'autor en aquest text ens mostra la seva teoria de la substància. Descartes creu que hi ha dues substàncies: pensant i extensa, cadascuna amb el seu atribut corresponent. També exposa la teoria de l'ànima, que creu que l'ànima pot viure encara que el cos deixi d'existir, ja que l'autor creu que l'ànima és lliure i immortal.

- Comparació: Podem comparar la teoria de l'ànima de Plató, ja que aquest creu en el dualisme entre ànima i cos, però Plató creu en la reencarnació. També es pot comparar amb Aristòtil que creu que l'ànima i cos estan units subtancialment. Pel qe fa a la teoria de la substància, Spinoza creia que hi havia una única substància: Déu.

Activitat 17: Text 4 de Descartes

- Idees principals: En aquest text Descartes comença a dubtar de tot per poder trobar la veritat. Diu que no ens poden refiar dels sentits perquè enganyen, ni tampo d'aquelles persones que són expertes en alguna matèria, ja que poden equivocar-se. Finalment, arriba a la conclusió que l'única veritat sergura és "jo penso, doncs jo sóc".

- Títol: El jo com única font de coneixement.

- Anàlisi del text: René Descartes parla del dubte metòdic. Comença explicant que per cercar la veritat primer s'ha de dubtar de tot. Primer va començar a dubtar dels sentits, ja que ens enganyen i no ens mostren la realitat tal com és. Seguidament, va dubtar d'aquells que eren experts en una matèria, ja que a l'hora d'enraonar es podien equivocar, igual que ell mateix. Desprès, va dir que quan dormim somiem, i aquests pensaments són veritables, per tant va suposar que tot allò que havia entrat al seu esperit només havien sigut somnies. Però encara que es que havia esmentat anteriorment fos fals, hi havia una cosa vertadera, el jo, de la qual mai podia dubtar. Per tant, l'autor francès va admetre aquesta teoria com a principi de la seva filosofia.

- Comparació: L'autor és clarament racionalista. Aquesta idea la podem comparar amb la del empiristes, que afirmen que l'origen del coneixement està en els sentits. Un altre filòsof que no comparteix la mateixa opinió és Plató, que afirma que existeixen dues realitats, i només la segona es la vertadera.

Aquest és un video, en el qual s'expliquen els dos corrents comparats anteriorment: racionalisme i empirisme.

Activitat 16: Els cossos són tal i com els percebem?

No, perquè tot i que el coss sigui el mateix, cada persona el percep d'una manera diferent. Cadascú té un punt de vista diferent de cada cosa. Per exemple, jo puc pensar que una cosa és bella,en anvi un altre pot pensar el contrari. Per tant, quan posem cada punt de vista en comú, cadascú té el seu punt de vista d'aquell cos. Per això, no podem saber si els cossos són com els percebem nosaltres o els altres.

Un altre exemple les que si jo veig un boli des de dalt, person que serà molt llarg, en canvi si un altre ho veu des d'una perspectiva frontal, ho veurà més curt del que jo ho havia vist, és a dir, que cadascú té un punt de vista i una percepció diferent de les coses.

Activitat 15: Text 1 de Descartes

Les Regles del mètode

- Idees principals: Descartes ens explica que un estat està millor dirigit amb poques lleis i ben controlades, que amb moltes. Per tant, creia que tindria prou amb quatre regles per arribar a la veritat.

- Títol del text: Les lleis del camí.

- Anàlisi del text: Aquest frangment pertany al Discurs del mètode, i l'autor ens mostra les quatre regles del mètode, les que ells segueix. Diu que és millor que un estat tingui poques lleis i estiguin ben controlades, a que en tingui moltes. La primera llei diu que mai pots dir que una cosa és veritat sense saber-ho de manera exacta i sense que ningú pugui posar en dubte els seus judicis. En la segona diu que s'ha de dividir aquella dificultat en les parts que sigui possible per poder resoldre-la de la millor manera possible, per tant cal analitzar el problema. La tercera explica que cal ordenar els pensaments de manera creixent, és a dir, del coneixement més fàcil i simple, fins als més compostos mantenint un ordre. I la última diu que s'ha de fer una llista completa per tal de no oblidar-nos res.

- Comparació: Descartes és un autor racionalista, que el coneixement es basa en la raó, no en els sentits. Per tant podem comparar la seva teoria amb la dels empiristes, que afirmen que el coneixement el podem obtenir a través dels nostres sentits.

Activitat 14: Comentari de text pàg. 98

- Idees principals: En aquest text Sant Agustí parla sobre la creació i el temps. Diu que Déu és l'únic que pot crear el temps i a més, diu que Déu és el temps, ja que és eterns i immutable.

- Títol del text: La creació per mitjà de l'eternitat.

- Anàlisi del text: Sant Agustí parla sobre la creació i el temps, del temps creat. L'autor comença dient que qualsevol pot plantejar-se que perquè Déu va deixar passar tants segles per tornar a crear una altra obra, a la qual cosa ell mateix contesta que està admirant coses falses, ja que com podia passar tants segles si Déu encara no els havia creat. Agustí segueix formulant preguntes com per exemple, com podia existir el temps que no fos creat per tu?, a això l'autor va contestar que el creador del tempra era Déu. Per això també es pregunta que feia Déu abans de crear la Terra i el cel, ja que aleshores no hi havia encara temps. Per tant, no té sentit plantejar-se que feia Déu abans de crear el temps, perquè no hi havia res, ja que va crear el món del no-res. Continua explicant que Déu és el temps tot i que ell no segueix el temps, perquè és eterm i durant tots els anys que passin no canviarà, és a dir, que és immutable. Però en canvi, els nostres anys si que passen i acabem morint, per tant nosaltres, la creació de Déu, no som eterns.

- Comparació: Podem comparar aquesta teoria amb la de Parmènides, ja que aquest deia que sempre és ara, que no hi ha passat ni futur. Per tant, es pot comparar amb el temps de Déu. Déu precedeix en el temps, ha viscut tots els temps. I també es pot comparar amb Parmènides, en el fet que deia que del no-res no surt res i que l'ésser és etern. Mentre que Sant Agustí deia que l'únic ésser que és etern és Déu i aquest va crear el món a partir del no-res.

Activitat 13: Argument ontològic de Sant Anselm

L'argument ontològic per a l'existència de Déu va ser proposada per primer cop pel filòsof medieval sant Anselm de Canterbury.
Anselm no proposà exactament un mètode ontològic, és a dir, preocupat per la natura de l'ésser, però la seva argumentació pren com a referència la distinció entre éssers necessaris -coses que no poden no existir- i éssers contingents -coses que poden no existir. L'argument ontològic per a l'existència de Déu en totes les seves interpretacions i formes acaba en una afirmació similar a "Déu existeix ja que és un ésser necessari".

En el Proslogio, Anselm de Canterbury fa la presentació del que després Kant anomenaria l' argument ontològic per provar l'existència de Déu. L'argument, que és presentat en forma de pregària, intenta cercar una contradicció per arribar al resultat. Sant Anselm separa l'argument en dos capítols:

-"Que Déu existeix veritablement, encara que l'insensat hagi dit en el seu cor: Déu no existeix".
Resumit, l'argument parteix de la premissa que qualsevol home té en el seu pensament la idea d'un ésser respecte el qual no es pot imaginar res superior. Si aquest ésser existís en realitat, clarament seria superior a l'ésser només imaginat. Per tant, dedueix que existeix un ésser per sobre del qual no es pot imaginar res, ni en el pensament ni en la realitat.
-"Que no es pot pensar que Déu no existeix".
L'argument intenta justificar la necessitat de Déu per un recurs a l'infinit: com que per sobre de cada cosa, se'n pot imaginar una de més perfecte, necessàriament cal imaginar un ésser respecte del qual no se'n pugui concebre res major.

En l'argument també s'utilitza la figura de l' insensat, que afirma que Déu no existeix. Aquesta figura no s'ha d'interpretar com a la figura d'un ateu, que s'oposa a la idea de l'existència de Déu, sinó que Sant Anselm ho fa servir com a imatge de l'home que té l'enteniment suficient per entendre el raonament, però que no se'l creu.

Activitat 12: Carta a Meneceu

- Idees principals: L'autor ens parla dels desitjos, plaers i dolors.
Comença explicant que per a filosofar no importa si ets vell o jove, per tant ha d'haver una igualtat.

- Títol: El plaer com alliberació dels mals.

- Anàlisi del text: Aquest text d'Epicur remarca la igualtat a l'hora de filosofar, pensar i practicar la filosofia i creure en Déu com a ésser inmortal i bo, sense deixar-se guiar per altres coses o negar-lo , ja que no importa l'edat per filosofar.
En el fragment està centrat en el principi del plaer i el dolor i afirma que els dos principis fonamentals són el plaer i el dolor. Desprès,diu que no hem de concebre la mort com un mal, ja que quan ella arriba, nosaltres ja no hi som.
El primer és el principi i el fi de la vida feliç i l’objectiu de l’ésser humà és buscar aquesta felicitat a través del plaer, ja que el cos humà té dret a una cura i una defensa que l’alliberin de la pobresa, de la violència que li causen dolor. També Epicur afirma que per aconseguir un futur i millor plaer, a vegades, cal renunciar a plaers actuals i patir dolors, però aquest són menors en comparació al plaer con a fi.

- Comparació: Epicur pensava que podia arribar a la felicitat a través dels plaers, mentre que els estoïcs relacionen la felicitat amb la virtut, és a dir, és feliç aquell que és virtuós.